9. jul, 2019
  251 Visites      0 Comentaris

Espanya borbònica victoriosa i derrotada

La victòria repressora i imposada del règim de l’Espanya borbònica en l’afer de Catalunya és i serà la seva gran derrota

 

1. EL SOBIRANISME CLAMA PER LA UNITAT SOBIRANISTA. L’Espanya monàrquica té el seu origen en el pare de Felipe VI, Juan Carlos I, imposat com a rei pel dictador Francisco Franco i sense passar per les urnes. Aquesta Espanya és avui, aparentment, victoriosa. Imposa una Catalunya depenent, controlada i subordinada a Espanya. Aconsegueix afeblir o, fins i tot, destruir la unitat del sobiranisme / independentisme català. Sobiranisme que és democràtic i pacífic. Lògic és que la ciutadania democràtica mostri la seva decepció i consideri que ERC, JxCat i la CUP estant donant un espectable lamentable, indecent, irresponsable, crispat. Com ho és l’actuació dels Comuns, i també la del  PSOEPSC des de l’època dels GAL.

2. LA REPRESSIÓ ÉS LA DERROTA D’ESPANYA. Però aquesta Espanya victoriosa es alhora una Espanya derrotada. La  seva gran derrota consisteix en que la seva suposada i hipotètica victòria es basa en la repressió, i en el menyspreu dels drets i  les llibertats de les persones i dels pobles. La repressió violenta contra la llibertat i les urnes. La repressió del 155 impulsat per PP, PSOE, Cs, Vox. La repressió de les clavegueres de l’estat. La repressió de l’aparell del règim (institucional, judicial, policial, polític, mediàtic...). La repressió que provoca exiliats i presos polítics.

3. QUI HO TÉ MÉS PERDUT? SEGUR? Val la pena reproduir part de l’article “Qui ho té més perdut? Segur?, de Jordi Galves, publicat a www.elnacional.cat

Qui vulgui mirar la realitat cara a cara i deixar-se estar de contes de fades hauria de prendre exemple del capteniment del president Torra, d’aquest home polític tan bescantat per alguns, el qual, en canvi va tenir el coratge de dir davant del jutge que sí, efectivament, havia desobeït la il·legítima decisió judicial de prohibir els llaços grocs. La confrontació amb l’Estat continuarà, augmentarà i serà encara més salvatge, necessàriament més salvatge, a mesura que Espanya constati que continua perdent la batalla.

L’independentisme no para de créixer electoralment, les adhesions internacionals cada cop són més nítides a favor de la llibertat dels catalans. Els insults dels espanyolistes només mostren llur impotència i llur inòpia. Espanya avui només està cohesionada al voltant de l’anticatalanisme, tal com ha deixat clar el PSOE en les recents declaracions sobre la possibilitat de la formació d’un Govern amb Podemos. L’anticatalanisme, la repressió de l’independentisme, la reiterada violació del règim constitucional i la manipulació en clau política de les lleis és ara com ara l’únic projecte que l’Espanya nacionalista proposa desesperadament per mantenir la unitat de l’Estat. L’Espanya rabiosament nacionalista arrossega a través de la raó d’Estat qualsevol possibilitat de negociació, qualsevol possibilitat de diàleg, de manera que la confrontació franca, la trompada eixuta i la dissidència activa són les úniques possibilitats de futur immediat. No hi ha pau possible si Madrid exigeix la desaparició de l’independentisme polític. No hi ha normalització possible entre Madrid i Barcelona que no passi per la independència, diguin el que diguin alguns polítics xerraires i adaptadissos. Perquè mentre la majoria de la població vulgui la independència d’Espanya, tot el que no sigui respectar la voluntat popular serà un frau democràtic i una manera de fer-nos passar el temps amb cançons. Fins que ja no quedin més cançons per cantar.

Mentre esperem la confrontació inevitable, la classe política espanyola, i la catalana en particular, continuen mostrant la seva indignitat de classe. La profunda indiferència que senten pel mandat popular. Ja no és només que ens hàgim assabentat que els diputats a les Corts de Madrid tinguin 14 pagues d’ajut addicional per pagar 12 mesos de lloguer a la capital de l’Estat. També hem vist com la lluita caïnita entre Vox, Ciutadans i PP s’assembla cada vegada més a la de Junts per Catalunya, ERC i la CUP. Hem vist com més enllà de la retòrica a l’hora de la veritat no hi ha gaire diferències entre Miquel Iceta i alguns polítics independentistes, que han pactat amb el PSC la composició de la Diputació de Barcelona. Recorden quan les diputacions havien de ser eliminades per enfortir la Generalitat, què se n’ha fet d’allò? Quins temps. I quina poca vergonya. Els polítics tenen la memòria curta però no pas el poble que els vota o deixa de votar. Ja s’ho trobaran.  

 

A la xarxa


0 Comentaris



Escriu un comentari

* El correu electrònic no serà publicat