5. jul, 2019
  288 Visites      0 Comentaris

Borrell perillós. Mataren només quatre indis i cal desinfectar catalans

Pilar Rahola escriu al diari espanyol "La Vanguardia" l’article “Borrellisme” dedicat a J. Borrell, l’individu que somriu quan parla dels “quatre” indis que només mataren els colonitzadors i quan anima a “desinfectar” catalans.

S’ha anat perdent el sentit de l’humor popular. O, si més no, aquella capacitat innata de generar acudits d’un sol ús amb tanta rapidesa com es gesten les notícies. En especial respecte als polítics i les seves coses, que sempre són una font inesgotable de material còmic.

Recorden els temps dels ministres Morán o Moratinos? Es varen crear tal quantitat de bromes i acudits que era un no parar de treure’ls la pell, la qual cosa, segurament, devia ser tan cruel com injusta. Encara recordo un acudit sobre Morán que em va fer molta gràcia. Més o menys, era el ministre que anava al metge i la infermera li feia la fitxa. La cosa anava així: “Nom?: Morán. No, nom de pila... Hum..., no sé, nom de pila? Doncs Tudor”. I els de Moratinos eren a carn viva, a més de posar-li malnoms al ministre de l’estil “Bablatinos” o “Desa­tinos”. Un, com a recordatori, ara que la calor ens dona una mica de butlla: “Per què Moratinos fa servir dos seients quan viatja? Perquè creu que la seva estupidesa és passatgera”. I ­així, una infinitat de maldats, a costa dels soferts ministres que, per mala sort o per acumulació d’errors, es van convertir en la diana de la humorística popular.

Avui en dia no abunda l’acudit de barri, encara que podem agrair a grans professionals de l’humor l’acidesa d’espais televisius com el Polònia, l’Està passant o El hormiguero, capaços d’arrencar somriures a les mi­sèries quotidianes. Però, malgrat aquests grans del sarcasme, enyoro l’acudit fast food que naixia de manera espontània i deixava nues les bestieses dels polítics. S’imaginen tota aquesta imatgeria humorística al servei de les ficades de pota del senyor Borrell? No crec recordar un altre ministre amb més capacitat d’incendiar incendis, trepitjar ulls de poll a les zones més calloses i, sobretot, arrossegar el delicat art de la diplomàcia al ring d’una lluita de fang. És el ministre més provocador, insolent, inoportú, llenguarut i mancat de sensibilitat que es coneix, si més no, des dels temps en què tenim memòria.

Si Morán i Moratinos van merèixer ser carn còmica de canó durant anys, Borrell podria prota­gonitzar, ell solet, una generació sencera d’acudits, d’allò més surrealista. Hi hauria per escollir-ne al mostrari, un d’indis, un altre de mexicans, molts acudits de catalans, alguns de periodistes alemanys, uns quants de belgues, i una infinitat de desinfectants, pel gust que el personatge té al lleixiu.

Acudits, doncs, de tot tipus, perquè el ministre dona per a un catàleg sencer, però l’únic acudit que no hauria estat mai imaginable és el que, segons sembla, no és un acudit, sinó una broma pesada: la possibilitat de convertir el tipus més inoportú i antidiplomàtic d’Europa en cap de la diplomàcia d’ídem. Res, allò del piròman a la benzinera. O l’elefant a la cristalleria. O l’enterramorts en un bateig, el deliri de l’humor negre, però amb molt de negre i res d’humor.

A la xarxa


0 Comentaris



Escriu un comentari

* El correu electrònic no serà publicat