22. Feb, 2018
  255 Visites      0 Comentaris

Una veu d’Església. El sobiranisme pacifista xoca amb l’estat repressor

“Silenci o denúncia” és l’article que Cinco Busquet publica aquest cap de setmana a “Catalunya cristiana”. Aquest teòleg i sacerdot, actual responsable de la parròquia de Calella, escriu molt sobre la qüestió nacional catalana des de la perspectiva de la Doctrina Social de l’Església catòlica.


M’agradaria poder escriure sobre qualsevol de les moltes situacions problemàtiques o interessants que hi ha al nostre món d’avui; però se’m fa difícil, mentre tinguem injustícies institucionalitzades de forma flagrant i dolorosa en el nostre país. Certament, el món no s’acaba en el “procés català”, però no parlar-ne ara amb claredat des de l’Església, a la llum dels grans valors evangèlics i humanistes que ens haurien de caracteritzar, crec que ens pot fer còmplices d’un statu quo enverinat que alguns voldrien perpetuar com si res no hagués passat.

Els eclesiàstics catalans que ens hem pronunciat públicament sobre els drets fonamentals de les persones i dels pobles, seguint els principis de la Doctrina Social de l’Església, ens hem hagut de sentir dir que hem de ser pastors de tots i que hauríem de callar sobre un tema que la societat catalana mateixa no es posa unànimement d’acord. No tinc cap dubte que, com a cristià i com a prevere, el meu primer deure en aquest camp és fomentar la concòrdia i la reconciliació, treballar per recosir fractures i guarir ferides; però precisament per això, estic convençut que no s’ha de silenciar la veritat ni negar el mal fet, perquè l’entesa i la fraternitat no podran mai ser el fruit de la imposició del relat dels qui tenen més instruments institucionals de coerció sobre els qui només tenen la força moral dels seus arguments. En aquest sentit, la recent nota conjunta dels bisbes catalans sobre la necessitat de trobar una “solució justa” a un “problema polític” ha estat molt explícita.

Quan tenim persones honestes que compten amb el suport de milions de ciutadans, empresonades o amenaçades amb la presó només pel fet d’haver defensat els drets legítims de Catalunya com a nació, no és qüestió de mantenir la neutralitat de l’Església en temes polítics opinables, sinó que es tracta de ser fidels a l’esperit cristià que ens hauria d’obligar a defensar sempre sobretot els més febles i els qui veuen trepitjats els seus drets i la seva dignitat. Diguem-ho amb encert i intel·ligentment, però no pequem d’excessiva prudència, perquè, amb el nostre silenci, podríem estar beneint la violència i l’odi que, des de fa massa temps, estan afavorint els qui es presenten com a paladins de la legalitat vigent.

Davant del pacifisme i la voluntat de diàleg del moviment sobiranista català, hi trobem un Estat que continua coaccionant, castigant i reprimint. Més enllà dels propis sentiments de pertinença nacional, em sembla que els cristians hauríem de tenir clar de quin costat ens hem de posar quan es tracta de defensar persones innocents que estan injustament privades de la seva llibertat.

 

A la xarxa


0 Comentaris



Escriu un comentari

* El correu electrònic no serà publicat