16. jul, 2017
  818 Visites      0 Comentaris

Poema d’un picassià."No crec però tinc necessitat de creure”

“Cant espiritual” forma part de ”Poemes de l‘alquimista” de Josep Palau i Fabre (1917-2008), poeta, polifacètic, un dels màxims especialistes en l’obra de Pablo Picasso. L’ARA ha publicat un ampli reportatge sobre aquest important crític d’art català. Segueix aquest profund i humaníssim “Cant espiritual”. Agnòstic? Creient? Esperançat?

No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creure en tu, que sovint parlo i t’imploro com si existissis.

Tinc tanta necessitat de tu, Senyor, i que siguis, que arribo a creure en tu, i penso creure en tu quan no crec en ningú.

Però després em desperto, o em sembla que em desperto, i m’avergonyeixo de la meva feblesa i et detesto. I parlo contra tu que no ets ningú. I parlo mal de tu com si fossis algú.

¿Quan, Senyor, estic despert, i quan sóc adormit? ¿Quan estic més despert i quan més adormit? ¿No serà tot un son i, despert i adormit, somni la vida? ¿Despertaré algun dia d’aquest doble son i viuré, lluny d’aquí, la veritable vida, on la vetlla i el son siguin una mentida?

No crec en tu, Senyor, però si ets, no puc donar-te el millor de mi si no és així: sinó dient-te que no crec en tu. Quina forma d’amor més estranya i més dura! Quin mal em fa no poder dir-te: crec.

No crec en tu, Senyor, però si ets, treu-me d’aquest engany d’una vegada; fes-me veure ben bé la teva cara! No em vulguis mal pel meu amor mesquí. Fes que sens fi, i sense paraules, tot el meu ésser pugui dir-te: Ets.

A la xarxa


0 Comentaris



Escriu un comentari

* El correu electrònic no serà publicat