L’Església a favor del dret humà d’autodeterminació dels pobles

485

Declaració Universal dels Drets Humans i Doctrina Social de l’Església són les dues sòlides columnes en que, des d’unes perspectiva cívica i cristiana, es  basa el dret d’autodeterminació dels pobles. Aquest temàtica és tractada en la segona part de l’article “Viacrucis en la Catalunya del segle XXI” publicat al número 260 de “Qüestions de vida cristiana”.

          El viacrucis de la Catalunya del segle XXI comporta actuacions, homilies i pregàries arreu del país i a l’àmbit eclesial basant-se en dues sòlides i molt humanes columnes: la Declaració Universal dels Drets Humans i la Doctrina Social de l’Església. L’aportació valuosa de Montserrat és un de tants exemples.

          Dia 24 de setembre del 2017. De l’homilia del P. Sergi d’Assís Gelpí.  “Hem vist com s’han amenaçat i, en alguns casos, fins vulnerat drets fonamentals: dret de reunió, llibertat d’expressió, prohibició d’un dret tan senzill com el de ser consultats. S’han menystingut les institucions del nostre poble. Menystenir les institucions vol dir menystenir els ciutadans a qui representen. Hem de dir No a la repressió, i Sí a la llibertat i al respecte dels drets més fonamentals. I si algú té dubtes, que agafi la Declaració Universal dels Drets Humans, per exemple l’article 19 sobre la llibertat d’expressió. Que Déu ens ajudi a saber afrontar aquests dies sempre amb esperit pacífic, i també a estar en el lloc que ens correspon en aquest moment de la nostra Història. Que així sigui”.

          Dia 1 d’octubre del 2017. De l’homilia del P. Josep-Miquel Bausset. “Posem davant Déu, en aquests moments que viu Catalunya, els nostres goigs i les nostres esperances, els nostres desigs, les nostres angoixes, les nostres il·lusions, les nostres tristors i l’anhel de llibertat i de pau que tots portem al cor (…) Els cristians hem de defensar “la realitat nacional de Catalunya, afaiçonada al llarg de mil anys d’història”, com afirmen els documents episcopals, ‘Arrels cristianes de Catalunya’ i ‘Al servei del nostre poble’, on els nostres pastors reclamaven per al nostre país ‘l’aplicació de la doctrina del magisteri eclesial’, perquè siguin reconeguts, promoguts i respectats ‘els drets i els valors culturals de les minories ètniques’. Uns drets, com diuen aquests documents, que ‘de cap manera no poden, ser perseguits, destruïts o assimilats a una altra cultura majoritària’ (…) Per això el passat 11 de maig, la Conferència Episcopal Tarraconense demanava que fossin ‘escoltades les legítimes aspiracions del poble català’. Els cristians catalans tenim el dret i el deure de construir el futur del nostre país d’una manera cívica, democràtica i pacífica, tal com ho reconeix la Doctrina Social de l’Església, com quan el papa Joan Pau II, el 5 d’octubre de 1995, a l’ONU, afirmava: ‘Per tots els mitjans que disposeu, vetlleu per aquesta sobirania que posseeix cada nació en virtut de la pròpia cultura. Ningú (ni un Estat, ni cap altra nació, ni cap organització internacional) no està legitimat a afirmar que una determinada nació no és digna d’existir’. L’Església no pot caure en partidismes, però tampoc no pot ser neutral, ja que ha d’estar a favor de ‘la pau, les llibertats d’expressió democràtiques i el respecte als drets del nostre poble’ (Nota dels abats de Montserrat i de Poblet, 21 de setembre de 2017). Els cristians catalans hem de viure el moment present amb esperança i un ferm compromís per construir una societat més justa i més d’acord amb l’Evangeli, on la democràcia acabi sempre guanyant les pors o les amenaces, on la força mai no venci les idees i apostar sempre per la força de la raó i no per la raó de la força.

          Dia 29 d’octubre del 2017. De l’homilia del P. Bernabé Dalmau. “És oportuna avui una paraula d’encoratjament, encara que sigui difícil, davant el desencís amb què gran part del nostre poble viu el moment present. Aquestes darreres setmanes molts hem transcorregut el dia a dia amb preocupació, i ara cal esforçar-nos per mantenir la serenitat. Fa anys que sentíem un clamor àmpliament estès a favor de poder exercir el dret a decidir. Aquest clamor no ha obtingut, a diferència d’altres països de llarga tradició democràtica, la resposta desitjable per part del govern de l’Estat. Les coses han anat com han anat, i tot aquest octubre hem desitjat que la diversitat de parers no impedís trobar la millor sortida sense que ningú en resultés humiliat. Tingui les conviccions polítiques que tingui, ¿qui de nosaltres, cristians, no ha sentit alhora esglai i misericòrdia per les persones víctimes de càrregues policials, pels presos polítics, per la gent que ha vist que les amenaces esdevenen ara objecte de venjança? La nostra gent és pacífica i vol continuar essent-ho. Fa anys que ho mostra als carrers i opta per la no violència. Moltes persones, sense ser creients, també farien seva la recomanació dels nostres bisbes, el passat mes de maig, ‘a afirmar la realitat nacional de Catalunya i a reclamar de tots els ciutadans l’esperit de pacte i d’entesa que conforma el nostre tarannà més característic, a reclamar el camí del diàleg i l’entesa entre totes les parts interessades a fi d’assolir solucions justes i estables, que fomentin la solidaritat i la fraternitat’. I afegien els bisbes, “creiem humilment que convé que siguin escoltades les legítimes aspiracions del poble català, per tal que sigui estimada i valorada la seva singularitat nacional’ (11 maig 2017). Aquesta singularitat ha estat ara menyspreada. Com a cristians, amb quines eines hem de treballar en el futur? Es redueixen a una: per molt que ens costi, ens hem d’esforçar per treure del cor de cadascú tota rancúnia i odi, i així practicar el doble manament d’estimar Déu i el proïsme. Com a ciutadans hem de defensar les legítimes aspiracions mantenint la calma i la no violència com hem fet fins ara, no sucumbint a tornar-nos-hi davant les provocacions. Perquè, per dir-ho en una paraula: ens ho poden prendre tot, però mai no ens hem de deixar prendre la pau, el civisme, la dignitat. Com a creients i catalans”.

          Dia 22 de gener del 2018. El P. Josep de C. Laplana escriu al facebook: “Un cop cada setmana els monjos recitem al cor el salm 94 (93). El verset 20 diu: ‘¿Us podeu avenir amb un tribunal corromput que inventa delictes en nom de la Llei?’. Llavors ens mirem de reüll els uns als altres amb mig somriure i tots pensem al mateix”. 

          Dia 11 de febrer del 2018. De l’homilia del P. Valentí Tenas. “Avui Jesús s’acosta a nosaltres i ens fa arribar el seu gest de tendresa tot i tocant la nostra personalitat més profunda. Ell és aquí, en l’eucaristia que ara celebrem. El trobem, agenollats, en el sagrament de la reconciliació. El trobem dins els nous Llatzerets d’avui dia: els Centres d’Internament Temporals per a immigrants, en els joves, sense papers, de les nostres ciutats. El trobem amb les persones empresonades injustament o exiliades per motius polítics fora del nostre Principat. El trobem en la solitud de geriàtrics i hospitals. En els pobres que malviuen en el carrer. El trobem en els refugiats que, fugint de la fam i la misèria, moren en les fràgils pasteres en una mar embravida”.

Comparteix aquesta entrada