10. oct, 2014
  5808 Visites      4 Comentaris

Església, fe i compromís a Catalunya

1. “L’Església ha d’estar compromesa amb la fe, amb la transmissió del missatge de Jesús. Això ho ha de fer en un poble, en una societat concreta, la qual cosa comporta un compromís amb aquell poble i amb aquella societat”. Aquestes paraules formen part d’una llarga entrevista que Miquel-Lluís Muntané ha fet a l’editor de la web In saecula saeculorum i que es publica a Serra d’Or (octubre 2014) amb un títol que sobretot és un repte: “La crítica des de l’amor”.

2. Segueixen altres idees expressades en aquesta conversa. “L’Església catalana ha intentat ser fidel a aquests dos eixos i això és pot demostrar gairebé científicament. Es podria construir una geografia per mostrar un seguit de llocs, relacionats amb la comunitat eclesial, que han acollit, fins i tot en la clandestinitat més arriscada, reunions de partits, sindicats i entitats diverses. L’abadia de Montserrat, els Caputxins de Sarrià, parròquies com Sant Medir i Sant Agustí (...) L’Església a Catalunya ha estat compromesa amb el poble (...) L’essencial és l’adhesió al missatge de Jesús”.

3. “Hi ha una doble perversió que consisteix en la utilització de l’Església pel poder polític per a guanyar poder i en la utilització del poder polític per l’Església per a imposar la seva doctrina. Aquesta és una realitat que hem vist tant en el nacionalcatolicisme espanyol –algunes reminiscències del qual encara es mantenen- com en certes expressions de la teologia de l’alliberament”.

4. ”Hi ha bisbes que adopten una postura doctrinal, ètica i, fins i tot, política allunyada del sentiment majoritari del poble, allunyada de la sensibilitat del catòlic mitjà. Un dels elements d’aquesta mena de divorci entre una part de la jerarquia eclesiàstica i el poble es deu al fet que aquesta jerarquia tendeix a parlar més de la llei que de la gràcia, més del Papa que de l’Evangeli, més de l’Església que de Jesús”.

5. ”Qui està convençut d’estar en possessió de la veritat entén que no ha de canviar en res perquè la veritat no canvia però, precisament, aquesta concepció de la veritat  és poc cristiana. La fe és un seguit d’interpel•lacions i el mateix Jesús es demana: Déu meu, per què m’has abandonat? Anar pel món amb la convicció de posseir la veritat absoluta és molt perillós. Posar-se al dia consisteix en ser bon cristià, i això significa buscar contínuament allò que es substancial: l’amor, el perdó, la compassió, la justícia (...) Tornaria a aflorar aquella sensibilitat cristiana latent en moltes persones, però no pas a la manera encarcarada del nacionalcatolicisme, sinó d’aquella manera viva, espontània, de qui sent que el missatge de Jesús aporta sentit a la seva vida de cada dia”.

Fotografia de Jocelyn Kinghorn

A la xarxa


4 Comentaris


Andreu Marfull-Pujadas

La tergiversació del missatge de la cerca del Crist, un fet que va ocórrer de forma especial a partir del segle XV, va donar peu a una autoritat malentesa tancada en lleis, dogmes, moralitat induïda i immoralitat patriòtica. Això va passar quan emperadors, reis i prínceps van desafiar els seus propis germans, cristians. Tanmateix, aquest desafiament ja havia començat segles abans, quan en nom del cristianisme es desafià també els seus propis germans àrabs, turcs, egipcis... . El catarisme va ser vençut, oficialment, i amb ell un projecte espiritual lliure de l'abús de la força de les armes i la venjança.
Un dels seus resultats, és el fet que d'una manera indigne, en nom del catolicisme patriòtic espanyol, es desafia, des de fa segles, la catalanitat. De la mateixa manera, es fomenta un elitisme cultural davant dels catalans i davant de tot el món. Aquest és, al meu entendre, el desafiament que atén l'església catalana, protegir-se d'allò que, en nom de la moral de qui te el poder, atempta contra la seva pròpia vitalitat, contra el Crist potencial que jau en la humanitat de cadascú.
L'exemple i model de Jesús, per damunt de tot, és la cerca del Crist en cadascú de nosaltres, però aquesta cerca és, sobretot , un acte de reconeixement en l'altre, mai d'enfrontament, i d'acceptació del seu propi procés cultural. La cerca de Crist és subversiva, per naturalesa, davant tota Llei "humana".

Oriol Domingo

Hi ha diverses formes de tergiversar el missatge evangèlic de Jesús.
El pietisme.
El papisme.
El dogmatisme.
La violencia.
Fuig del món.
Fugir del compromís
Posar la persona al servei de la llei.
No respectar la consciencia
Imposar enlloc de proposar
Etcétera

Silveri Garrell

El pietisme, el papisme, el dogmatisme, son exageracions d'unes actituds, no pas actituds per si mateixes equivocades. La pietat consisteix en fer pregaria, el papat consisteix en manar per mantener l'ordre i la unitat, i el dogma consisteix en unes creences que s'han d'acceptar per considerar-se catòlic. Es pot ser un clergue molt entregat a la causa espiritual i sense posar-se gens en política i es ben lícit, com també un clergue que va pel carrer amb la senyera catalana. Altra cosa es que els clergues brandin la senyera estelada, aquí ja es "politiquisme" exagerat, l'actitud que critiquem.

Oriol Domingo

Comentari a Silveri Garrell,
No tots els elements que configuren
la fe cristiana te la mateixa importància.

Cal parlar més de la gràcia que de la llei,
més de Jesucrist que de l'Esglesia,
més de la Paraula de Déu que del Papa.

Ho diu el papa Francesc q l'Evangelii gaudium


Escriu un comentari

* El correu electrònic no serà publicat