3. oct, 2014
  6764 Visites      2 Comentaris

El príncep, el poble i Déu

El tercer post censurat a "La Vanguardia" tracta de la darrera visita a Catalunya de l'actual rei Felip VI quan era príncep

1. El príncep Felip va concloure la seva estada de quatre dies a Catalunya al monestir de Poblet. Té significat religiós i polític. El monestir és panteó dels reis de la Corona d'Aragó. Poblet està inspirat per la visió del Déu de Jesús que transmet l'Església i, a la vegada, des de 1150 està arrelat en la història i la realitat de Catalunya.

2. El príncep hauria de rellegir o llegir si no ho ha fet, "Arrels cristianes de Catalunya" (1985). Aquest document emblemàtic de l'episcopat català analitza la relació entre nació catalana i comunitat eclesial a la llum de la Doctrina Social de l'Església catòlica i dels documents pontificis.

3. El príncep sap que a Poblet hi ha l'arxiu de Josep Tarradellas, president de la Generalitat de Catalunya. A diferència de molts polítics actuals, la Generalitat no procedeix del franquisme ni de la Constitució de 1978. Tarradellas va tornar a Catalunya el 23 octubre 1977 com 125 president de la Generalitat. El primer president de la Generalitat va ser Berenguer de Cruïlles (1359-1362).

4. El príncep, creient o no, té el deure en consciència d'estar al servei del poble. ¿A quina part del poble o societat civil serveix el Príncep? ¿Escolta als ciutadans que de manera democràtica, lliure i pacífica volen votar per decidir el futur del seu poble? Un tuit té molt èxit a twitter: "El príncep Felip estarà quatre dies a Catalunya. Ànim, repeteix el que vares dir el 1990: "Catalunya serà el que els catalans vulguin que sigui".

5. El príncep ha de saber que en aquesta Catalunya mil.lenària d'arrels cristianes, i també agnòstiques, hi ha cristians del segle XXI que es fan seva la Doctrina Social de l'Església catòlica per mantenir-se, en la seva opinió, fidels a la seva consciència i al Déu de jesús ¿Què passa en cas de conflicte entre el príncep i la consciència, entre el rei i Déu?

6. El príncep pot ser informat que Agustí Cortés, bisbe de Sant Feliu de Llobregat que acull el monestir de Montserrat, dedica dos capítols al conflicte sobre la consciència en política en el seu preciós llibre "Creure: la força del testimoni". Explica els casos de l'arquebisbe Tomàs Becket i del conseller Tomás Moro. El primer va ser assassinat per ordre del rei Enric II. El segon va ser executat per ordre del rei Enric VIII. El bisbe Cortés comenta: "La qüestió fonamental és la mateixa: la lluita en consciència contra el poder absolut que pretén sotmetre l'Església i posar-la al servei dels propis interessos amb procediments tan anti evangèlics com la mentida, la violència i l'assassinat" .

7. El príncep i els polítics, siguin sobiranistes catalans o sobiranistes espanyols, poden reflexionar, escoltar i dialogar des de la pròpia consciència i respectant la consciència dels altres. Els catòlics, a més, poden pregar des del fons de la consciència i de la fe a Thomas More. Sant Tomàs Moro és el patró dels polítics catòlics.

Fotografia de calafellvalo

A la xarxa


2 Comentaris


Andreu Marfull-Pujadas

Benvolgut Oriol, felicitats pel nou blog i m'alegro de poder llegir articles "censurats", al segle XXI. Es tracta, sense cap mena de dubte, de manifestacions d'una realitat fonamental que ens manté tensos, incòmodes, al món en què vivim. Em refereixo a l'abús de l'autoritat i de la força, amb lleis, amenaces i mentides amb mala fe, per mantenir el poder establert. Hi ha interessos econòmics, més dels que segurament ens podem imaginar, però l'economia, en darrer terme, és una acció política, i d'això tampoc en coneixem massa el fonament. Però és molt important, perquè enllaça amb la fe, la confiança, l'empatia i la solidaritat que el cristianisme va mirar d'incorporar als estaments culturals, social i institucionals, com a eina d'humanitat per fer florir la pietat i la justícia ben entesa. La religió, el fenomen religiós tan banalitzat avui en dia des dels mitjans de comunicació i des del mateix poder polític, per raons diverses (algunes com a reacció històrica evident), era un component humanitari, fins que va deixar de ser-ho per legitimar un embrió monstruós d'estats-religió que confon la humanitat i desvirtua la capacitat humana de comprendre el món com un bé comú. Els prínceps, des del concepte del conte infantil al concepte sobirà que honorà al propi Principat fins el segle XVIII, poden fer el pas, i assumir que han de fer-lo, més quan sobre ell recau un honor ben peculiar, el de Rei de Jerusalem. Un príncep, per cert, que és protagonista al llibre de Tomàs Moro citat al teu article, Oriol. Diu Tomàs Moro, al seu llibre Utopia (pg 187, 2009, Ed. Papers amb accent): "Tot el món hauria arribat fàcilment ja fa molt de temps a les lleis d'aquesta república, si no fos perquè una sola bèstia, l'orgull, príncep i pare de totes les pestes i desgràcies, ho ha impedit. Ell no mesura la prosperitat pels avantatges propis, sinó pels desavantatges dels altres i ni tan sols voldria ser déu si no pogués manar amb insolent prepotència sobre tots els altres caiguts en la desgràcia i la misèria."
Entenc que el teu article parla d'això, però és evident que no es va voler entendre, perquè? Bé, no voldria que ningú es sentís ofès, però es podria dir que per immaduresa històrica.

Oriol Domingo

Val la pena llegir
a Andreu Marfull-Pujadas.
El seu llibre "Causa catalana. Apuntes y comas"
es recomanable.
Va sortir fa uns mesos
però es plenament vigent
Caldrà parlar-ne en aquesta web


Escriu un comentari

* El correu electrònic no serà publicat