Discrepàncies catalanes amb el portaveu episcopal espanyol

564

Segon dels tres posts d’In saecula saeculorum (12 gener 2014) censurat a “La Vanguardia”

1. Les diverses sensibilitats de l’Església catòlica a Espanya i a Catalunya mostren que hi ha una Església catòlica però dues nacions diferents. El papa Francesc afirma en l’exhortació apostòlica “La joia de ‘Evangeli”: “En els distints pobles, que experimenten el do de Déu segons la seva pròpia cultura, l’Església expressa la seva genuïna catolicitat”.

2. El sacerdot i periodista José Maria Gil Tamayo, secretari general i portaveu de la Conferència Episcopal Espanyola, té un estil cordial a diferència del tarannà agre del seu predecessor, el bisbe Juan Antonio Martínez Camino. Però ambdós comparteixen la mateixa visió política espanyola en la qüestió nacional marcada amb ma de ferro pel cardenal Antonio Maria Rouco.

3. Gil Tamayo manté de manera absolutament estricta el document de la Conferència Episcopal Española (novembre 2002), presidida per Rouco, que tracta sobre Espanya, nació, nacionalismes, Constitució, terrorisme, moral. Gil Tamayo s’identifica amb el “document Rouco” des de que va ser elegit portaveu el passat 22 de novembre del 2013 i també ho fa en declaracions a “La Vanguardia” . Però Gil Tamayo no diu que 13 bisbes, entre ells els catalans, no avalaren aquell text. Vuit bisbes votaren en contra i cinc es varen abstenir. Tampoc diu que aquell document no obliga als bisbes a posar-lo en pràctica en les seves diòcesis perquè només és una “instrucció pastoral”.

4. Les explicacions de Gil Tamayo han estat contestades des de diversos àmbits religiosos i laics de Catalunya. Una resposta procedeix de Montserrat formulada en un acte tan solemne i significatiu com és una missa conventual dominical (15 desembre 2013). El monjo Salvador M. Plans digué en l’homilia davant el poble i la comunitat: “Un fet que ens afecta com a cristians catalans és que l’any 2014 serem consultats sobre la nostra identitat com a poble. Aquests darrers anys els nostres bisbes han reiterat que reconeixien ‘la personalitat i els trets nacionals propis de Catalunya, en el sentit genuí de l’expressió’ i defensaven ‘el dret a reivindicar i promoure tot el que això comporta d’acord amb la doctrina social de l’Església’ (Al servei del nostre poble).  Per això ens dol que el camí que segueix el nostre poble sigui considerat per alguns cristians ‘imprudent i moralment inacceptable'” (paraules de J.M. Gil Tamayo)”

5. El marista Lluís Serra Llansana, secretari general de la Unió de Religiosos de Catalunya, escrigué  a “Catalunya Cristiana” un article en que posa en qüestió les explicacions de Gil Tamayo. El germà marista titula el seu escrit amb un interrogant: “La unitat d’Espanya, un be moral?”. Argumenta que “les afirmacions de Rouco i Gil Tamayo s’excedeixen del seu camp propi i es converteixen en corretja de transmissió dels partits polítics”.

6. Gil Tamayo digué que “l’Església no és fica en política” però les seves declaracions a “La Vanguardia” són polítiques. Aquest diari les va publicar a la secció de Política.

Comparteix aquesta entrada