Carod-Rovira amb el president Montilla en l’època del tripartit
Josep-Lluís Carod-Rovira, ex líder d’ER, escriu: “Ja fa temps que ho sospitava, però ara no tinc més remei que declarar-me agnòstic en matèria de política catalana. De política catalana independentista, per a ser més precisos”. Es la tesi del seu recomanable article “Tota pedra fa paret” a naciodigital.com
1. DEBAT AL TWITTER
-El signant d’aquesta crònica li replica: ¿Des de quan, Carod-Rovira, ets agnòstic en matèria de política catalana? ¿Des de l’època del tripartit del Tinell?
-Carod contesta: “Potser des de quan tu treballaves al servei del compte de Godó, a La Vanguardia”.
-Nova rèplica: “O des de que vaig decidir marxar de La Vanguardia després de que Juliana/Carol varen censurar-me tres articles. Al fer-ho vaig perdre diners. A La Vanguardia, cada vegada més espanyola en els darrers temps, defensava llavors que ERC hi tingues major presència”.
-Un altre internauta, Agustí Soler i Regàs, hi diu la seva: “Precisament a La Vanguardia (6 octubre 2002), Carod-Rovira hi deia que ‘Esquerra acceptaria tenir ministres a Madrid’. Preparant el tripartit suposo. Com canvien les coses, oi?
2. TRIPARTIT TURBULENT
La referència a la decepció provocada pel tripartit és oportuna i no demagògica. Primer, perquè el període del tripartit va ser un turbulent dragon khan. Carod en fou conseller en cap al 2003 però va tenir que dimitir al cap de dos mesos. Després fou vicepresident (2006-2010) però el 2011 va abandonar el partit. I segon, perquè ara es torna a dibuixar un altre tripartit impulsat per Pere Aragonès (ER), Miquel Iceta (PSOE) i Ada Colau (Comuns) que afebliria el sobiranisme.
3. INTERPAL.LACIÓ ALS INDEPENDENTISMES.
L’article de Carod, malgrat tot, interpel.la a les forces independentistes. Algunes de les seves idees… “Cada nova batalla no es fa per debilitar l’adversari, més encara quan aquest no passa per gaire bon moment, sinó que sempre, invariablement, l’ona expansiva de la metralla posterior a la victòria pírrica acaba fent mal a les pròpies files (…) Sembla com si presentem batalla no contra la monarquia espanyola i el règim que mútuament en permet l’existència, sinó contra nosaltres mateixos, a veure qui dels nostres pren més mal (…) En comptes d’afeblir els contraris, ens afeblim nosaltres. Es tracta, pel que veig, no pas d’aprofitar els problemes actuals de l’Estat a benefici nostre, sinó en contra nostra, competint a veure qui és més valent i més independentista no pas per a aconseguir la independència, sinó amb finalitats electorals (…) El ple del Parlament per esquerdar la monarquia i l’Estat, amb un rei fugat, amb les mans brutes i enmig d’un escàndol internacional, ha estat un nou camp de batalla on hem exterioritzat les contradiccions internes de l’independentisme i no les d’Espanya”.