14. feb, 2015
  5814 Visites      0 Comentaris

La llibertat de religió també té límits

          En un article recent, titulat Je ne suis pas Charlie Hebdo, m’oposava a tots aquells que, en nom de la llibertat d’expressió, es creien que podien fer burla de tot. Deia que no sabien distingir entre els fonamentalismes, totalment condemnables perquè neguen la llibertat de pensament, i els fonamentalistes la majoria dels quals no deixen de ser unes víctimes (sovint inconscients) del clima fanatitzat que els rodeja. Que així com la llibertat d’expressió no et permet dir inútil a un tetraplègic, tampoc no tens dret a burlar-te de la creença d’una persona adoctrinada, i sovint fanatitzada, en una religió fonamentalista.

          Ho torno a repetir: una cosa són les religions fonamentalistes, totalment aberrants perquè impedeixen la llibertat de pensament; i una altra cosa les persones que les segueixen perquè han estat influenciades pel seu clima fanatitzant, però que, com a persones que són, mereixen que es respectin els  seus sentiments, encara que estiguin condicionats pel fanatisme en què han viscut.

          Però si la llibertat d’expressió té els seus límits també els té la llibertat de religió. Per això trobo inadmissible que, en nom de la llibertat de religió, uns senyors jutges (els jutges no són infalibles encara que actuïn com si ho fossin) prohibeixin que es prohibeixi l’ús del burca o el nicab en públic. Senyors jutges: una cosa és la religió i una altra el fonamentalisme religiós. 

          En una democràcia es permet tot, menys allò que nega la democràcia, i tots els fonamentalismes, de la classe que siguin (religiosos, polítics, econòmics, socials, militars, etc.), van contra la democràcia perquè neguen el principi en el qual es basa la democràcia que és el dret a pensar lliurement.

          I com se sap que una religió, o una ideologia, són fonamentalistes? Doncs, simplement, quan infringeixen els drets humans. El primer dels quals, ho torno a repetir, és el de poder pensar lliurement. Però no és l’únic, un altre és, per exemple, la plena igualtat de drets entre l’home i la dona. I aquí entro en la qüestió. En efecte, l’ús, en públic, del burca o el nicab, que pretén ocultar la dona de la resta de la comunitat, constitueix una discriminació de la dona, ja que tota persona, sigui home o sigui dona, té el dret, en una democràcia, a mostrar en societat qui és. Que és una discriminació d’origen religiós? No hi fa res, és una injustícia com una altra. Recordem que en nom de la religió, en el curs de la història, se n’han fet moltes d’injustícies: tals com els antics sacrificis humans, les encara actuals ablacions de clítoris, passant pels horrors execrables de les diverses inquisicions i les croades, el dret dels pares a obligar les filles a realitzar el sagrament del matrimoni, la postergació actual de la dona dins de l’església catòlica, etc. S’han fet i es fan encara injustícies de tota mena en nom de la llibertat de la religió. Per tant la llibertat de religió també té els seus límits, l’un d’ells està en l’ús de segons quins vestits, usats per certs practicants de la religió islàmica.

          Ja sé que se’m dirà que l’ús d’aquesta mena de vestir, des del vel fins al burca, moltes vegades les dones l’accepten voluntàriament, o perquè és una tradició o per altres motius particulars. Sí, també anys endarrere hi havia noies que acceptaven voluntàriament ser casades amb qui els designaven els pares. El fet que de vegades la dona accepti voluntàriament l’ús d’aquests vestimentes, no vol dir res. Perquè molt sovint la dona concreta no sap per què les porta o es pensa que és simplement per tradició. Però la veritable raó per la qual, en alguns sectors del món islàmic, es disposa que les dones portin aquestes vestimentes, o s’hi amaguin, és perquè, en un moment determinat de la història, unes autoritats religioses (mascles) d’una part del món islàmic van decidir que les dones que en públic no anaven tapades de cap a peus (o almenys no es tapaven els cabells) eren unes males dones. I decidir això i imposar-ho fou imposar una idea fonamentalista-masclista (ni més ni menys que ho fou la idea de sant Pau, quan se li va acudir de dir que l’home era el cap de la dona i que aquesta davant de Déu s’havia de cobrir el cap). I insisteixo que és una idea fonamentalista-masclista perquè suposa que dins de l’espècie humana la dona està situada en un estadi inferior al de l’home i per això s’ha de tapar en públic, i, a més, que és propietat d’un home (pare, oncle, germà o marit) que és l’únic que té dret a veure-la sense tapar.

          I tot això va en contra del que diu la proclamació dels drets humans. I encara que moltes dones no sàpiguen per què s’hi vesteixen (o ho fan perquè sempre han vist que es feia així a casa seva o al seu voltant), vestint-s’hi no fan altra cosa que propagar la idea fonamentalista esmentada. I és aquesta propagació el que desitgen els fonamentalistes que, servint-se de la religió, dominen aquestes dones i els altres fidels corresponents. Perquè, desenganyem-nos, és per propagar el fonamentalisme islàmic que l’Arabia Saudita i altres poders islàmics envien a Europa els seus imams i traduccions adulterades de l’Alcorà (segons ens fa conèixer la doctora en semítiques i especialista en llengües àrabs Dolors Bramon). I el fonamentalisme islàmic, com el fonamentalisme catòlic de Rouco Varela i seguidors -com els fonamentalismes d’altra mena- són incompatibles amb una societat que es considera oficialment no religiosa i democràtica. Per tant, aquests vestiments que són signe d’aquest fonamentalisme tampoc no haurien de ser permesos en públic.

          També hi ha un altre factor a tenir en compte, i és que l’ús d’aquestes vestimentes els occidentals el vivim com a vexatori per a la dona i ens ofèn. Doncs, així com crec que Charlie Hebdo fa unes caricatures que resulten ofensives per les persones de civilització musulmana, a nosaltres ens resulta ofensiu que les dones vagin pel carrer amb vel, burca o nicab perquè ho trobem vexatori pel sexe femení. I així com demano que no es faci burla de les creences dels fidels musulmans per no ferir la seva sensibilitat, també demano que no s’ofengui la nostra sensibilitat, tractant la dona com si fos un ser estrany que en públic s’hagi de camuflar. Esclar que ara estaria bé fer també crítica de l’excés de signes religiosos catòlics que perduren en la nostra societat oficialment no religiosa. I dels comportaments masclistes que perduren -si no augmenten- en la nostra societat pretesament igualitària i democràtica. Però això seria matèria per un altre escrit.

          En aquest solament recordo que, si havia criticat en un d’anterior els qui feien ostentació del Je suis Charlie Hebdo, perquè no veien que la llibertat d’expressió té el límit en la capacitat d’entrendre l’altre; ara critico els jutges que no veuen que la llibertat de religió té un límit en l’expressió de signes de fonamentalisme religiós.

          (Article de Jordi Vila-Abadal i Vilaplana publicat a e-noticies)

Fotografia de Yan Boechat

A la xarxa


0 Comentaris



Escriu un comentari

* El correu electrònic no serà publicat