27. set, 2016
  4878 Visites      0 Comentaris

Elisenda Paluzie (3). Europa avala el referèndum dels pobles de l’ex-Iugoslàvia

La tercera part de l’article “El referèndum sobre la independència. Exemples en aplicació del dret a l’autodeterminació”, d’Elisenda Paluzie, tracta sobre els pobles de l’ex-Iugoslàvia

               Segons Cassese, de la mateixa manera que per les 12 repúbliques soviètiques (totes menys les bàltiques), d’acord amb el Dret Internacional, les 6 repúbliques iugoslaves no tenien dret a l’autodeterminació externa, ni aquest dret havia estat proclamat per la Constitució Iugoslava que no incloïa cap provisió específica per a la secessió d’una república. Per tant, segons Cassese la independència d’Eslovènia, Croàcia, Bosnia-Herzegovina i Macedònia s’ha de veure com un procés revolucionari que va anar més enllà de la regulació del conjunt de lleis existents. Ara bé, com en el cas de les repúbliques soviètiques, les repúbliques iugoslaves van voler celebrar referèndums abans de declarar llur independència.

               I a més a més, van seguir les directrius establertes per la Comissió Econòmica Europea (CEE) dels 12, adoptades en una reunió dels 12 ministres d’exteriors el 16 de desembre de 1991 per decidir els criteris per a reconèixer els nous estats de la Unió Soviètica i de Iugoslàvia. En aquestes directrius l’autodeterminació jugava un paper important. Així la CEE i els seus estats membres proclamaven la seva adhesió als principis de l’Acta de Helsinki i la Carta de París, en particular el principi d’autodeterminació. Per tant emfatitzaven que veien el trencament dels dos estats com una realització del principi polític d’autodeterminació i com un procés històric basat en el concepte que cada poble havia de decidir lliurement el seu estatus polític internacional. L’autodeterminació entrava en joc en una forma nova, així es demana respecte per la regla de la llei, la democràcia i els drets humans, així com garanties pels grups ètnics i minories nacionals, per tant el reconeixement es feia contingent a la regla de la democràcia, és a dir a l’autodeterminació interna. El lligam entre autodeterminació externa i interna s’establia de forma clara per primer cop, i també el lligam entre l’autodeterminació i la protecció de les minories.

               El que diferencia clarament l’assoliment de la independència per Eslovènia, Croàcia, Bosnia-Herzegovina i Macedònia del procés d’independència de les repúbliques soviètiques és el procés de supervisió establert a la Conferència de Pau sobre Iugoslàvia establert per la Comissió Europea, per comprovar si els nous estats complien els requeriments establerts pels Dotze. La peça central era el Comitè d’Arbitratge, format pels presidents dels Tribunals Constitucionals de França, Itàlia, República Federal d’Alemanya, Bèlgica i Espanya. El Comitè es va pronunciar sobre les peticions de reconeixement de Bòsnia-Herzegovina, Croàcia, Macedònia i Eslovènia.

               En les quatre opinions emeses es va analitzar si s’havien fet o no referèndums sobre la independència a cada república, i si cada república s’havia compromès en el respecte al dret de les minories. En el cas de Bòsnia-Herzegovina es va criticar que no s’havia fet cap referèndum que impliqués tota la població de la república. De fet, el 10 de novembre de 1991 els serbo-bosnis havien fet un referèndum en el que van optar per un estat comú iugoslau. En aquestes circumstàncies el comitè va dir que no podia reconèixer la independència de Bòsnia i va demanar explícitament la celebració d’un referèndum. El 29 de febrer i l’1 de març de 1992 va tenir lloc el referèndum, la immensa majoria dels que hi participaren van votar per la independència, malgrat que molts serbo-bosnis van boicotejar el vot. En conseqüència, el 6 d’abril de 1992 els 12 i la CE van donar el seu reconeixement, seguit l’endemà pels Estats Units i Croàcia.

          Les opinions del Comitè d’Arbitratge de la Comissió Europea van elevar doncs el referèndum a l’estatus de requeriment bàsic per a la legitimació de la secessió.

               (Text publicat a www.elisendapaluzie.wordpress.com)

A la xarxa


0 Comentaris



Escriu un comentari

* El correu electrònic no serà publicat