El coronavirus ho capgira tot. El viure i el conviure quotidians. La feina. Els estudis. Les agendes. Les vacances de primavera. La Setmana Santa. Potser queden el silenci, la intimitat…. el sentiment del sentit o l’absurd… l’esperança.
1. HOMES I DONES MOREN CADA DIA. Sols. Cadascú té un rostre, un nom, una història, una família. Jesús de Natzaret, segons les cròniques, es refereix tres vegades a la seva mort. “Havia de ser mort… i ressuscitat”. Viure i morir configuren l’existència. La resurrecció es un factor estrany. Jesús explica als seus sorpresos o escèptics interlocutors… “Déu no és Déu de morts sinó de vius, perquè gràcies a Ell tots viuen”. El vivent Jesús té la convicció de que està en mans de Déu, i no cau en el forat de la mort.
2. ALS DARRERS DIES DE LA VIDA DE JESÚS, els fets es precipiten. Ell es sent en mans del Déu de la vida, però pateix cada vegada amb mes intensitat la vinguda de la mort. Confessa als seus deixebles a l’hort de Getsemaní: “Sento a l’ànima una tristor de mort (…) Ple d’angoixa, Jesús pregava més intensament, i la seva suor era com gotes de sang que queien fins a terra”. A Getsemaní, Jesús prega: “Pare meu, tot t’és possible. Aparta de mi aquesta copa. Però que no es faci el que jo vull, sinó el que tu vols”.
3. JESÚS HUMÀ MANTÉ UN COMBAT INTERN entre la seva confiança en Déu i la copa de l’angoixa que no s’allunya. Els esdeveniments després de Getsemaní es succeeixen de manera vertiginosa en poques hores. Detingut, menyspreat, jutjat, condemnat, torturat, crucificat, mort. Jesús, penjat a la creu, es refereix als botxins: “Pare, perdona’ls que no saben el que fan”. Planteja un interrogant existencial profundament humà: “Jesús va exclamar amb tota la força: Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat?”. Jesús crida des de la soledat. Es sent abandonat pels homes i per Déu. ¿Esdevé ateu? O no. El fet de dubtar, preguntar, formular aquest per què… vol dir que l’home Jesús espera. Espera una resposta de Déu.
4. I ARRIBA EL MOMENT CULMINANT, L’HORA FINAL, exposada en tres breus versions dels textos evangèlics… “Jesús va cridar amb tota la força: Pare a les teves mans confio el meu esperit. I havent dit això, va expirar” (…) “Jesús tornà a cridar amb tota la força, i va exhalar l’esperit” (…) “Jesús va dir: Tot s’ha complert. Llavors inclinà el cap i va lliurar l’esperit”.
5. TOTHOM HA VISCUT L’EXPERIÈNCIA D’ALGÚ (pares, germans, fills, amics…) en el seu darrer sospir, el lliurement de l’esperit. Queda obert un ventall d’interrogants. Quin es el destí d’aquest esperit? Qui l’acull? Un esotèric “allà on siguis”? Un pagà que “la terra et sigui lleu”? El forat de la mort? Un “descansi en pau”? El Déu dels vius?. Què es i d’on ve aquest esperit que expirem? De cadascú de nosaltres? També de Déu?
6. AQUEST ESPERIT HUMÀ, aquest Déu de vius i no de morts… sintonitza amb el Gènesi que descriu la realitat humana amb el seu llenguatge simbòlic, que no vol dir fals. Hi ha el relat de l’origen de tot quan Déu crea el cel i la terra. La resposta a l’enigma final humà potser ja consta com una llavor al principi de tot amb aquestes paraules del Gènesi: “Llavors el Senyor-Déu, va modelar l’home amb pols de la terra. Li va infondre l’alè de vida, i l’home es convertí en un ésser viu”.