“Catalunya és un Atri dels Gentils” és el títol d’un article del número 266 de “Qüestions de vida cristiana”. Segueix la primera part d’aquest text al que s’afegeixen uns versets del capítol 25 de l’Evangeli de Mateu que son aplicables a la situació que es viu i pateix a molts pobles del món, també a Catalunya.
La Catalunya cristiana, laica, eclesial, anticlerical, agnòstica, indiferent, atea és un Atri dels Gentils. La Catalunya del 2020 és una nació amb dirigents polítics i cívics, pacífics i democràtics, a l’exili i a la presó. Una situació que xoca amb l’Atri dels Gentils i el seu esperit dialogant i de convivència.
Ara fa deu anys que el cardenal Gianfranco Ravasi, president del Pontifici Consell per a la Cultura, va explicar a Barcelona, el gener del 2010, el sentit dels areòpags del segle XXI. El papa Benet XVI n’havia anunciat la seva creació el 21 de desembre de 2009 en el seu discurs de Nadal a la cúria romana. Proposava espais de diàleg de la fe amb el món contemporani, la raó, l’agnosticisme, la indiferència, l’ateisme, la cultura, l’art, la ciència, la tecnologia, la comunicació. Va dir: “Crec que l’Església hauria d’obrir avui una mena de Pati dels Gentils on els homes poguessin entrar en contacte d’alguna manera amb Déu sense conèixer-lo i abans que hagin trobat l’accés al seu misteri (…) Al diàleg amb les religions cal afegir-hi avui sobretot el diàleg amb aquells a qui la religió és quelcom estrany, per a qui Déu es desconegut i que, malgrat això, no voldrien estar simplement sense Déu, sinó apropar-s’hi al menys com a Desconegut”.
Del “déu desconegut” en parla Pau a l’Areòpag d’Atenes pocs anys després de la mort de Jesús i, segons els seus deixebles, de la seva resurrecció (Fets 17, 23). Els cristians tenen l’exigència íntima d’explicar-se sobre la seva fe. “Estigueu sempre a punt per a donar una resposta a tothom qui us demani raó de la vostra esperança. Però fer-ho suaument i amb respecte, mantenint la rectitud de consciència” (1 Pere 3, 15-16).
La fe es proposa amb la paraula i la pròpia existència, mai no s’imposa. Llegim a la Carta de Jaume. “La religió pura i sense taca als ulls de Déu consisteix en ajudar als orfes i les viudes en les seves necessitats (…) ¿De què servirà que algú digui que té fe si no ho demostra amb obres? (…) ¿Tu creus que hi ha un sol Déu? Fas bé, però també els dimonis ho creuen, i fins i tot se n’esgarrifen!” (Jaume 1, 27; 2, 14; 2, 19).
“Maleits, no em vau visitar a la presó”
Aquestes paraules de la Carta de Jaume sintonitzen plenament amb l’episodi del judici final, segons el capítol 25 de l’Evangeli de Mateu. El Déu de Jesús beneeix als que atenen als que pateixen i visiten presos, i maleeix als que no atenen als que pateixen ni visiten presos. Aquestes paraules interpel·len a tothom. A bisbes, creients, agnòstics… a reis, polítics, jutges, carcellers.
“Veniu, beneits dels meu Pare (…) Perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir; estava malalt; i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure’m (…) Aparteu-vos de mi, maleïts (…) perquè tenia fam, i no em donàreu menjar; tenia set, i no em donàreu beure; era foraster, i no em vau acollir; anava despullat, i no em vau vestir; estava malalt o a la presó, i no em vau visitar”.