9. Oct, 2021
  511 Visites      0 Comentaris

Creients i agnòstics del segle XXI no han vist Déu, però...

1.- El interessats per l’absència del sentit de Déu i  la transmissió de la fe en el mon secular i de la post cristiandat, que no del cristianisme, en el segle XXI, tenen en El Pregó una bona i raonable aportació. El número extraordinari d’estiu i tardor tracta sobre “La crisi de la transmissió de la fe”. El director de la revista, el claretià Pere Codina, n'ha fet una presentació telemàtica amb el grup Cruïlla de l’Ateneu Barcelonès.

2.- Creients i agnòstics coincideixen. Ningú ha vist Déu, però... La qüestió és plantejava ja en temps de Jesús i en l’època immediatament posterior. Pau parlava als atenesos del “déu desconegut” (Fets 17, 23) i un dels evangelistes afirmava que  “A Déu, ningú l’ha vist mai” (Joan 1, 18) ¿Per què, doncs, els sermons parlen tan de Déu convertint aquest nom en una paraula buida? El dictador Francisco Franco era proclamat, fins i tot, caudillo de España “por la gracia de Dios” que fou una de les aberracions permeses sense cap crítica per part de quasi tota l’estructura jeràrquica eclesiàstica.   

3.- Els homes i les dones del segle XXI -a la societat occidental i, per tant, a la catalana- naveguen per les onades de la indiferència, del rebuig de qualsevol imatge de Déu, el sentiment de l’absència de Déu, la sensació d’abandonament. Però, ai las, Jesús mateix es qui, segons les escriptures, poc abans de morir crucificat com un malfactor i com un polític rebel fa un gran crit... “Jesús va cridar amb tota la seva força: Déu meu, Déu meu, per què m’heu abandonat?” (Marc 15, 34). Clam profundament humà ple de fe, de dubte, d’esperança, de sensació d’abandonament, de soledat.

4.- Tots aquests elements formen part de la condició humana. L’ateisme. L’agnosticisme. El desig del Déu intuit. El Déu desconegut. La recerca de petjades de Déu dins un mateix, en la pròpia consciencia, en el sofriment, en la pregària, en els marginats, en l’amor als altres. El mateix Joan que afirma que “A Déu, ningú l’ha vist mai” també escriu: “Nosaltres hem conegut l’amor que Déu ens té i hi hem cregut. Déu és amor, i el que està en l’amor està en Déu, i Déu està en ell” (l Joan 4, 16). També hi ha la constatació de que hi ha mort en la vida i l’esperança de que hi ha vida en la mort. Tot això és d’interès humà. Cal acceptar el que Publi Terenci Africà (184-159 abans de Crist) va deixar escrit per sempre: “Soc home, res del que és humà no m’és indiferent”. O en paraules del poeta Joan Maragall en el seu "Cant espiritual": "Home soc i és humana ma mesura

5.- La transformació interior a partir d’aquestes consideracions té conseqüències pràctiques. Exemples... Interessa viure segons la fe, l’esperança i l’amor o solidaritat. Els tripijocs de l’estructura eclesiàstica, que no s’ha de confondre amb la comunitat eclesial, no és interessant. La persona que vol ser cristiana ha d’estar sempre a favor dels drets i de les llibertats de totes les persones i de tots els pobles. Un creient pot tenir dosi d’agnosticisme, i un agnòstic pot tenir dosi de fe. Creure i dubtar son compatibles. La fe en el Déu de Jesús es sobretot una vivència, una manera de pensar i d’actuar. La fe de Jesús en Déu consisteix en les benaurances d’intens contingut humà... i no es una doctrina abstracte, ni un codi de dret canònic com era el dels fariseus d’aquell temps i dels fariseus d’avui.

A la xarxa


0 Comentaris



Escriu un comentari

* El correu electrònic no serà publicat