11. Feb, 2020
  761 Visites      0 Comentaris

Cant Espiritual de Maragall per a Diana Garrigosa

Te ple sentit que el “Cant espiritual”, del poeta Joan Maragall, sigui dedicat a Diana Garrigosa (1944-2020), dona forta i també esposa de Pasqual Maragall, víctima aquest dilluns de mort sobtada fruit de la fragilitat humana.



 

1. L’enigma és què és ara de Diana Garrigosa í on està. Que és del seu cos animat, el seu amor, el seu sofriment, la seva joia, el seu compromís, la seva esperança. Diverses son les respostes a aquestes preguntes. Totes respectables. Silenci. Record. Pregària. Uns acomiaden a la difunta amb un “que la terra et sigui lleu” “sit tibi terra levis”, expressió pagana i precristiana. Altres la recorden amb un “allà on estigui” com un lloc esotèric. Altres expressions son “descansi en pau” o “requiescat in pace” (RIP) i “Al cel sia” (ACS).

2. Vida, mort, funeral d’un agnòstic amb les seves expressions són respectables. La manera de viure i veure l’existència i la mort pròpies i dels altres per part d’un creient també és respectable. El cristià veu la mort pròpia i de cada ésser humà reflectida en la mort de Jesús en la creu i lliurat a Déu. “Jesús va cridar amb tota la força: Pare, a les teves mans confio el meu esperit. I havent dit això, va expirar” (Lluc 23, 46)

3. Els humans no veiem el Déu de Jesús, però el podem sentir, pensar, desitjar, intuir, experimentar, estimar. Lluís Duch (antropòleg, teòleg, monjo de Montserrat) escriu a  “L’exili de Déu” (Fragmenta editorial): “En teoria no sabem –en realitat, mai no podrem saber- qui és Déu, però en la pràctica, en el nostre viure i conviure quotidians, en els moments d’eufòria i també en les hores de passió i mort, sí que ho podem intuir, o més aviat el podem experimentar quan reconeixem, estimem i exaltem els rostres, tant sovint desfigurats, oprimits i destrossats, del nostre proïsme ferit i executat pels bandolers de tota mena que circulen pels camins d'aquest món".

CANT ESPIRITUAL

Segueixen alguns dels versets del “Cant Espiritual” d’immensa profunditat humana i esperançada...

Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
amb la pau vostra a dintre de l'ull nostre,
¿què més ens podeu dar en una altra vida?

(...)

Per ‘xò estic tan gelós dels ulls, i el rostre,
i el cos que m’heu donat, Senyor, i el cor
que s’hi mou sempre... ¡i temo tant la mort!

(...)

 ¡Tant se val! Aquest món, sia com sia,
tan divers, tan extens, tan temporal;
aquesta terra, amb tot lo que s’hi cria,
és ma pàtria, Senyor; ¿i no podria
esser també una pàtria celestial?

(...)

Ja ho sé que sou, Senyor; pro on sou, ¿qui ho sap?
Tot lo que veig se vos assembla en mi...
Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.
I quan vinga aquella hora de temença
en què s’acluquin aquests ulls humans,
obriu-me’n, Senyor, uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç immensa.
¡Sia’m la mort una major naixença!

A la xarxa


0 Comentaris



Escriu un comentari

* El correu electrònic no serà publicat